Arquitectures que caben a la mà
L’escala determina la presència, però no la importància. Hi ha arquitectures que es recorren amb el cos sencer i després hi ha altres arquitectures, igual de presents, que es descobreixen amb la gemma dels dits. Són petites, gairebé invisibles a primera vista. Però equilibren, amb una precisió humil, l’obra total. Un interruptor. Una maneta. Una placa que consolida la proporció i l’escala en tot just uns centímetres.
A Font Barcelona pensem en cada mecanisme com una microarquitectura: una estructura de límits exactes on la forma se sotmet a l’ús i l’ús obre possibilitats al disseny. És en aquesta petita geografia on ocorre alguna cosa que l’arquitecta Anne Holtrop diu “arquitectura possible”: un territori on tot, fins i tot el mínim, pot ser arquitectura si és capaç de proposar una relació, un ritme o una experiència.
Les proporcions s’afinen com si es tractés d’un pla a escala. El gruix suficient per a donar presència, el buit necessari per a permetre el gest. L’ergonomia es converteix en un estudi de recorreguts: la distància entre la mà i el mur, la resistència exacta del polsador, la temperatura del metall. Tot està mesurat, però res pretén imposar-se. No busca protagonisme; només aporta funció i equilibri dins d’un espai, d’un tot.
“Cadascuna de les nostres col·leccions parteix d’una mateixa idea: la modularidad. Mòduls que construeixen sistemes, estructures versàtils que permeten dissenyar des d’un únic interruptor fins a composicions més complexes que reuneixen USBs, preses, reguladors o polsadors. No importa quants elements formin el conjunt: sempre hi ha una harmonia subjacent, una espècie d’ordre silenciós que permet que tot encaix amb naturalitat.”
La modularidad aquí és solució tècnica, però també llenguatge. Un conjunt de regles que ofereix llibertat. Com en l’arquitectura que es desplega per capes, els mecanismes permeten traçar jerarquies, decidir què apareix i què s’amaga, què es repeteix i què se singularitza.
La mà, quan toca un mecanisme, entén coses que l’ull no veu: la textura, el pes, la temperatura del metall… En aquest segon, gairebé imperceptible, en el qual la llum s’encén, es revela la intenció del disseny. Per això a Font Barcelona concebem els mecanismes com a arquitectures que caben a la mà, que connecten habitacions, ritmes i cossos. Un pont entre l’enginyeria i la precisió manual de l’habitable.